Els Nostres Deures Envers els Pobres

Els-Nostres-Deures-Envers-els-Pobres.jpg

El Matí, num. 1196 del 26-3-1933

És una curiosa ironia, que la cosa temporal que havia d’unir més els catòlics, sigui exactament allò que els catòlics necesàriament han d’envestir amb més vacil·lacions. Aquesta cosa és l’actual, la moderna condició dels pobres en la nostra civilització industrial.Té a més, moltes altres menes de denominacions. Està subjecta a tota classe de discussions économiques. És objecte de politiques de tota mena, però per als catòlics—això és, per els unics que tenen una noció clara de la veritable moral—és essencialment «la situació dels pobres».Aquells que non són catòlics, tenen opinions molt diverses sobre els drets humans. Molts d’ells sostenen que l’home, come a tal, no té drets; ni tan sols té el dret de vuire. Molts sostenen vagament que a l’home «no se’l pot deixar morir de fam»; però si són els seus nervis, o la seva raó o la seva consciència, que estan afectats per aquests drets, difícilment podrien dir-vos-ho, i certament no tenen cap doctrina moral ferma sobre la qüestió.Una minoria considerable pensen que l’home té un dret, no solament a viure decentment, sinó a tenir la seva plena part (o «dividend») en tota la riquesa produïda per la comunitat. A aquesta gent, acostumaven a anomenar-los socialistes, i ara en diuen comunistes—és la mateixa cosa—i sostenen de tal manera aquest dret de l’home, no ja a la subsistència, sinó a una part alíquota en la producció de la comunitat, que no solament estan disposats, sinó frisosos de sacrificar a aquest dret el que té d’essencial la dignitat humana: el dret a disposar de si mateix.Hi ha després un grup de gent que més o menys ultrapassen aquests, que sostenen ue l’home té dret a viure a condició que mostri certes qualitats morals que ells aproven. Alquns d’ells creuen que legítimament se’l pot deixar abatre si beu cervesa. Altres creuen que es pot deixar que s’enfonsi si no és persistent i regular en el treball—i així successivament.La societat en què vivim, que és una societat no catòlica i en gran part una societat anticatòlica, arriba a la conclusió, que trasllada en els fets i en les regulacions, que l’home almenys se l’ha de deixar en vida d’acord amb algun nivell de vida mínima que ella posa molt baix, certament.Però els motius per a arribar a aquesta conclusió i per a portar-la a la pràctica, no són motius trets enterament, ni tal volta principalment, d’un codi moral; certament no estan trets de la doctrina catòlica. Una gran part d’aquell motiu es el temor del desordre; una altra gran part és l’amor de l'organització, l’entreteniment de «péixer» els pobres; i una gran part és l’ansietat en relació a tota la màquina industrial, una mena d'assegurança que paga el capitalisme per a impedir que el seu sistema s’enderroqui.Ara bé, els catòlics tenen en aquest punt dos principis perfectament clars, per a guiar-los. El primer és que l’home, perquè es home, sense necessitat de cap altre títol té dret al «pa humà». Ell té dret a viure en condicions de subsistència, que mantinguin tota la seva humanitat.Si és malignament parasitari, podreu castigar-lo per a reformar-lo; si és feble de voluntat més enllà d’un cert grau—i això és pot estendre a la imbecil·litat mateixa—heu de tenir cura d’ell, perquè ell no pot tenir cura de si mateix; però el que mai no podeu fer dintre la moral catòlic, es deixar-lo enfonsar més avall del nivell que satisfà la dignitat humana. Vosaltres no heu de deixar que sofreixi agudament de necessitat, ni per nutricio insuficient, ni per manca de calor i de vestit, o insuficiència d’aixopluc, i quan diem vosaltres en relació a això, hom no vol dir l’Estat, o altra abstracció, sino vosaltres personalment.És deure vostre obrar en aquest cas particular, i en el general. Si tenint de sobres no doneu al veí necessitat, d’aquesta sobra; si no adjudeu activament a donar vida quan la vida corre perill; si essent escriptors no escriviu, o essent oradors no parleu, o essent legisladors no legisleu a aquesta efecte, segons la moral catòlic, feu un tort.Aquest és el primer principi, i és ben clar. Confessem que en aquest moment, i en la crisi actual, no fem prou.Però nosaltres, els catòlics tenim un segon principi, això és, que la propietat és un dret. Hom podria argüir doncs que l’ideal catòlic sobre la societat, fóra una en la qual la propietat fos distribüida d’una manera tan ampla con fos possible, en que hi hagués un nombre indefinit de propietaris lliures; sigui com sigui, el dret de propietat és un punt fixat en la moral catòlica. El Papa regnant definí la qüestió breument i exactament quan digué: «El remei (del socialisme) és pitjor que la medicina.» La solució socialista, que en la seva forma lògica es el comunisme, és pitjor adhuc que la misèria material que l'avarícia ha imposat a la humanitat.No hi ha contradicció entre aquests dos principis. El dret de propietat, lluny d’absoldre´ns del deure de caritat (en el sentit més estret i més material del mot) és correlatiu de caritat. Si hi hagués hagut tan sols una proporció molt petita de caritat en la nostra societat, les coses no haurien arribat mai a la situació a què han arribat avui. Ni contradiu el dret de propietat, el dret del magistrat civil a imposar damunt la propietat, sumes suficients per a sostenir l’indigent. Aquest sosteniment ha de venir d´alguna banda, i només pot venir d´aquells que posseeixen, o bé com a propietaris particulars, o bé com a gerents de les dotacions públiques.Si aquests dos principis fossin clarament sostinguts per tota la comunitat, i hom actués d’acord, hauria passat la pitjor part del modern malestar.La massa dels homes ha estat desposseïda en virtut del sistema industrial: la comprensió del que és la propietat i la seva valor a la societat hauria de tendir a posar-los altra vegada en possessió; pero, mentrestant, la necessitat urgent i immediata de sostenir l’indigent, hauria d’ésser reconeguda del tot, en lloc de jugar amb ella, d’argüir sobre d’ella, de restringir-la, i, en general, fer-la funcionar tan malament com sigui possible.Ara els catòlics no estem en situació d’imposar la nostra moral. Som una minoria molt petita, i la manera com les diverses parts del pla catòlic s’ajusten les unes a les altres, i la veritat òbvia que el pla catolic—si pogués ésser admès—salvaria la soietat, no és reconeguda. Però, de totes maneres, el nostre deure en les dues branques de la moral particularment aplicable, està clar, i si nosaltres el proclamem cadascù de nosaltres tan fortament com sigui possible, i tan sovint com puguem, la gent que ens volta tindrien de la Fe una experiència que encara no han tingut. Si fos apreciat que la massa catòlica defensa determinadamente aquests dos punts: el primer, que el pobre que deu la seva situació miserable a l’industrialisme és massa pobre i té un dret moral a millors coses, i el según, que tots els projectes de remei basats en la negació de la propietat i la instauració d’un Estat socialista o comunista són intolerables en moral comuna, aleshores la massa del poble que ens volta no podrien deixar de veure quina força té l’Església Catòlica en la societat humana.

Previous
Previous

Pesch and the Chesterbelloc

Next
Next

Distributism Is Not Dead